Vida i mort

Aquest apartat va dirigit a aquells tòpics literaris que tenen una relació amb la vida i la mort, així com el pas del temps. (Clica sobre el grup per llegir-ne la informació)

Metàfores de la vida

Molts cops la vida s'ha comparat amb un trajecte que condueix a la mort. Aquí hi podeu trobar dos tòpics:
  • Vita flumen (la vida com un riu): derivat del Panta rei del filòsof grec Heràclit d'Efes. Es tracta de considerar la vida com un camí o un riu que condueix fins a la mort. Un exemple el podeu trobar, dins la literatura espanyola, a les Coplas de Jorge Manrique:
"Nuestras vidas son los ríos
que van a dar a la mar
que es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
y consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
y más chicos,
allegados son iguales,
los que viven por sus manos
y los ricos."
  • Homo viator (l'home, viatger): s'entén la vida com un camí que mai retornarà, i aquest aporta saviesa. Un exemple es pot trobar al poema Todo pasa y todo queda del poeta Antonio Machado, aquí en teniu un fragment:
"Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar."

Brevetat de la vida

Un dels temes més tractats i utilitzats en la tradició literària europea, consisteix en la caducitat de la vida humana:
  • Tempus fugit (el temps fuig): el temps no pot aturar-se ni retrocedir en el passat; aquest fuig de forma implacable i tot ho destrueix. Molt cops es pot veure aquesta frase en un rellotge, com a decoració. Un exemple es pot trobar en el poema Que se nos va la pascua de l'escriptor espanyol Luis de Góngora:
"¡Que se nos va la Pascua, mozas,
que se nos va la Pascua!

Mozuelas las de mi barrio,
loquillas y confiadas,
mirad no os engañe el tiempo,
la edad y la confianza.
No os dejéis lisonjear
de la juventud lozana,
porque de caducas flores
teje el tiempo sus guirnaldas.
¡Que se nos va la Pascua, mozas,
que se nos va la Pascua!"
  • Ubi sunt? (on són, què se n'ha fet?): una sèrie de preguntes retòriques sobre el destí de les persones que ens han deixat, inclús de tot allò que van viure un dia. Va ser molt utilitzat durant l'Edat Mitja. Un exemple el podem trobar en el Ubi sunt qui ante nos in mundo fuere?, un himne universitari d'Europa d'origen mitjaval:
"Alegrémonos pues,
mientras seamos jóvenes.
Tras la divertida juventud,
tras la incómoda vejez,
nos recibirá la tierra.

¿Dónde están los que antes que nosotros
pasaron por el mundo?
Subid al mundo de los cielos,
descended a los infiernos,
donde ellos ya estuvieron."
  • Carpe diem (aprofita el moment): es tracta d'una invitació a gaudir del present sense preocupar-se del futur. La formulació "Carpe Diem" va aparèixer per primera vegada a una oda d'Horaci. Com a exemple d'aquest tòpic, l'oda acabada d'esmentar, la número u, d'Horaci:
"Mentre parlem, fuig l'apreciat temps.
Aprofita el dia, i no confïis el més mínim en el demà."

La vida absurda

La mort, el destí que li espera a qualsevol humà i que suposa el seu fi, resta significat a la vida:
  • La vida com un somni: la vida és il·lusòria, una confusió entre la consciència i la inconsciència; també és el títol de l'obra principal de Calderón de la Barca, a continuació un fragment d'aquesta obra, La vida es sueño:
"¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son."
  • La vida com teatre: semblant a la vida com un somni, el dos van ser molt usats en el barroc. Un exemple d'aquest es pot trobar en una altra obra de Calderón de la Barca, en aquest cas El gran teatro del mundo:
"No olvides que es comedia nuestra vida
y teatro de farsa el mundo todo
que muda el aparato por instantes
y que todos en él somos farsantes;
acuérdate que Dios, de esta comedia
de argumento tan grande y tan difuso,
es autor que la hizo y la compuso."
  • Mal du siècle (mal del segle): es refereix a la crisi de creences i valors que es desencadenen a Europa en el segle XIX, especialment durant el romanticisme. És un estat de melancolia i tedi que provoca la manca de sentit de la vida. Tot i així, Salomó ja en va fer referència en el llibre del Eclesiastès:
"Perquè ni del sabi ni del neci hi haurà memòria per sempre; doncs en els dies que venen tot serà oblidat, i el mateix morirà el sabi que el neci. D'aquesta manera, vaig avorrir la vida, doncs l'obra que es fa sota del sol és fastidiosa, quant tot és vanitat."

La vida ideal

Molts cops el present es valora d'una forma negativa, per això l'artista manifesta el seu desig d'una vida ideal.
  • Aurea aetas (l'edat d'or): com l'Arcàdia o el Paradís perdut. Prové de la mitologia grega: es refereix al punt culminant de les diferents èpoques que els grecs van considerar que van existir: la de ferro, bronze, plata i la d'or. Miguel de Cervantes fa referència a aquesta edat d'or en El trato de Argel:
"¡Oh sancta edad, por nuestro mal pasada,
a quien nuestros antiguos le pusieron
el dulce nombre de edad dorada!
¡Cuán seguros y libres discurrieron
la redondez del suelo quen ella
la caduca mortal vida vivieron!"

La vida real

El que passa dia a dia, la vida quotidiana, és una font de temes literaris: la lluita contra les accions que ens són adverses, els estaments socials, el valor dels diners, la família, l'amistat, l'educació...
  • Aurea mediocritas (daurat punt mig): elogi de la vida sense excessos, només amb el necessari; les coses més insignificants poden ser disfrutades i valorades. Un exemple el trobem en el poema Oda sobre una urna grega del poeta anglès romàntic John Keats:
"La bellesa és veritat, veritable bellesa. Això és tot,
tu saps que existeix, i és tot el que necessites saber."

La mort

A la literatura es pot trobar múltiples concepcions de la mort, segons les creences de cada època:
  • Pulvis sumus (som pols): s'utilitza per recordar a la mort i al seu poder igualatori: la mort trata a tothom per igual, siguin pobres o rics. Prové del llibre del Gènesis 3, 19:
"Et guanyarès el pa amb la suor del teu front, fins que tornis a la mateixa terra de la qual vas ser tret. Perquè pols ets, i pols seràs."
  • Moro perquè no moro: el desig viu de la mort, present en moltes reformulacions a l'ascètica espanyola. Per exemple, a l'obra Los trabajos de Persiles y Sigismunda de Cervantes:
"Puesto ya el pie en el estribo,
con las ansias de la muerte,
gran señor, ésta te escribo."
  • Memento mori (recorda que has de morir): es fa referència a la fugacitat de la vida, que s'ha d'acabar algun dia. La frase que sovint pronunciaven els romans era:
"¡Mira darrere teu! Recorda que ets un home (i no un déu)."

dissabte, d’abril 24, 2010 | Etiquetes: |

 

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)